Democràcia low cost
Els representants polítics espanyols no estan a l’alçada de les necessitats i les inquietuds creixents que preocupen la societat civil contemporània.
No és estrany que ni tan sols els ciutadans siguem conscients del poder que tenim per fer pressió i plantar-nos davant els fets que dia a dia se succeeixen a notícies i diaris.
Corrupció, tràfic d’influències, nepotisme, demagogia, manipulació, control sobre els afers de la societat civil, repressió, classisme, desmantellament de la societat del benestar, empobriment de la població.... Són tantes les situacions d’injustícia i indignació que sembla que ens atordeix la informació i que ja no som capaços de processar-la.
Les notícies sobre aquest panorama se succeeixen i s’amplien amb nous escàndols que afecten alts càrrecs i personalitats importants, mentre les retallades amenacen la supervivència digna de milers de persones que pocs anys enrera, se sentien ciutadans de primera.
A poc a poc, el devenir dels esdeveniments ens dirigeix (o sembla dirigir-nos) cap a una mena d’estat totalitari, sense llibertats personals, dirigit per unes elits i on els ciutadans no són sinó meres peces d’una partida d’escacs: els elements per aconseguir una fita decidida en reduïdes reunions de poderosos.
Podria semblar una novel·la de ciència ficció si no fos perquè ja fa temps que sembla que es va materialitzant, en silenci i des de la base del nostre sistema, un canvi de paradigma que amenaça a convertir-nos en els esclaus del s.XXI.
Ja no es tracta d’un esclavisme amb cadenes, atrinxeraments insalubres o absència total de drets individuals. No.
Aquesta mena d’esclavisme cap al que ens dirigim vesteix de temporada, amb colors vius i lluents de roba de “primera”. Calça uns peus, que pot ser ja es netegen només amb aigua freda, però que s’abriguen del fred per quatre duros.
Aquest nou esclavisme ens manté connectats a una realitat fàcilment manipulable en que la informació sembla circular lliurement, però sempre controlada.
Tenim grans eines a les nostres mans, però de moment ens serveixen per passar l’estona a mercè dels milions de dades que cadascú de nosaltres regala (sense saber-ho) a grans empreses que elaboren estratègies de màrketing per seguir-nos retenint connectats a les seves realitats.
Aquest nou esclavisme desmantella la societat del benestar, que tantes pàgines de bons propòsits va omplir durant la segona meitat del s.XX. Un segle en el qual tots vam creure que caminàvem cap un futur tecnològic en que les persones gaudirien d’una vida més còmode i planera, assistits per els avenços que ens farien més senzilla l’existència. Un segle de guerres i convulsions en què milions de persones van lluitar i morir per aconseguir un futur digne i just per a les persones.
Aquest nou esclavisme ens ha fet propietaris d’hipoteques que ens ofeguen i que retallen la nostra esperança amb contínuus problemes en el dia a dia. Milers de famílies han de fer una tria entre alimentar-se, mantenir-se calents o pagar la hipoteca. Ja no pensen en res més que en sobreviure, anclats a la base de la piràmide de Masllow.
I tot això, s’està esdevenint en pocs anys...
Sota el paraigües d’una crisi econòmica que esclatava al primer món, els canvis forçats de les nostres societats han destruït en pocs anys el que tant va trigar a construir-se. Fallides a la borsa, seguides de fallides a empreses, sectors industrials i bona part de la població.
Com si es tractés d’una guerra silenciosa, els plans secrets d’uns poderosos a l’ombra han dut a milions de persones a viure en primera persona canvis radicals a la seva vida; alguns, més greus que d’altres.
Ningú no ho havia previst. Ningú no ho havia anunciat. Però de la nit al dia, vam llevar-nos immersos en una espiral de retallades que han acabat infiltrant-se a la nostra qüotidianeïtat.
Tancaments d’empreses i negocis, acomiadaments, caiguda del consum, increment de l’economia submergida, retallada de prestacions de l’estat, retallada dels drets personals i col·lectius, reestructuració del mercat laboral amb precarització creixent del treballador i les condicions laborals, desnunaments per impagaments d’hipoteca, pauperització de bona part de la població...
Si algú fos mal pensat, podria sospitar que aquesta situació sembla ben bé planificada. Planificada per desmantellar un sistema que hem construït entre tots i que uns pocs poden desmuntar fàcilment.
Governants, empresaris i poderosos del primer món s’han afanyat a imposar polítiques antisocials que només beneficien uns pocs. D’esquenes als seus votants, com si res no importés el que pot voler el poble, ens estan dirigint cap a uns estats totalitaris.
En poc temps, els diners s’han fos, com per art de màgia. Han desaparegut, amagats en escandalosos comptes a paradisos fiscals. I una gran crisi afecta persones i països. No a tots, però. Perquè en cadascún d’aquests països i continúa havent fortunes que no paren de créixer i que cada vegada aglutinen quotes de poder en cercles molt reduïts.
I mentrestant, nosaltres, els ciutadans anònims, aprenem a trampejar la nostra vida entomant els canvis que s’hi succeeixen. Perdre la feina, perdre el subsidi, no arribar a final de mes, pobresa energètica, malnutrició infantil, col·lapse sanitari, empobriment de l’educació, ... Conceptes als quals no estàvem acostumats en el nostre primer món fictici, tant modern, avançat i ideal.
Hem retornat al que ja ens deien els nostres avis, aquells que havien viscut una cruenta guerra i una difícil postguerra, en les quals havien après a sobreviure amb precarietat i pocs diners. Apagar els llums, no encendre la calefacció fins que no es nota el fred glaçat dins de casa. Comprar els aliments més bàsics i retallar en capricis. Tots i cadascún de nosaltres, d’una manera o altre, en graus diferents, hem experimentat la nostra davallada en el dumping social.
Hem retallat a les nostres vides per sobreviure en aquest caos.
I per què? Em pregunto...